(Rol d'exemple 2) Crec que m'has enxampat [Laia Adrià]

Pis de lloguer a Gràcia, on viuen l'Oriol, el Joel i la Laia

[Tienes que estar registrado y conectado para ver esa imagen]

L'Oriol traspuava felicitat per cada centímetre del seu cos. Jeia al sofà, estirat de qualsevol manera. Una cama a sobre del respatller, l'altra penjant cap a terra; un braç darrere del cap i l'altre resseguint la tela del moble. Un dels coixins del sofà havia anat a parar a l'altra punta del menjador. L'altre, recolzat a la cadira més propera, amagava una peça de tela blanca que el noi no sabia ben bé que era. Mandrós, va decidir que la recolliria més tard. Si hagués endevinat què era, de segur que no ho hauria deixat així.

Havia estat un dels dies més agradables del curs, sense cap mena de dubte. Les classes havien anat inusualment bé. Cap adolescent no li havia donat problemes, i els exàmens de segon de Batxillerat que havia hagut de corregir no eren desastrosos. Els seus nois i noies farien un bon paper a la selectivitat, n'estava convençut. El millor, però, havia vingut després. En pujar al cotxe, havia rebut un missatge al mòbil de l'Iria. La rosseta li demanava que sortissin quan ella plegués de la feina. Com que els dos germans de l'Oriol passaven el dia a Balsareny, el pis de Gràcia on vivien estava buit. L'Oriol, doncs, hi havia portat l'Iria per primer cop, i hi havien passat una tarda meravellosa.

Ni tan sols s'havia vestit, encara. L'Iria se n'havia anat amb presses, perquè li havia sortit un cangur a última hora. Com que l'havia de fer prop d'on vivia l'Oriol, no havia deixat que ell la hi portés en cotxe. Per això s'havia quedat tombat al sofà, escoltant la música que la noia havia deixat engegada, vestit només amb la samarreta i els calçotets. Pensava en ella, en com s'havien conegut a l'Ovella Negra i com la necessitava des d'aquell mateix moment. Tot i que gairebé mai no parlava d'ella mateixa, l'Oriol tenia la sensació d'haver-la conegut des de sempre.

La seva no era una relació formal, però. Ella no havia mostrat cap interés en formalitzar-la, i l'Oriol era massa tímid per parlar-ne a ningú. Ni tan sols els seus germans, en qui podia confiar, sabien res de la xicota. Havien passat mesos sortint gairebé d'amagat, i a ell ja li anava bé. Mai no s'havia sentit tan a gust amb ningú. Evocant els millors moments d'aquella tarda, va tancar els ulls i es va deixar emportar per la música. Ja eren les deu de la nit i, tot i que no havia sopat, les forces van començar a fallar-li i va començar a quedar-se adormit.

Feia molt de temps que no em passava per aquella casa. Ni tan sols sabia com les meves pases havien acabat just davant l'entrada de l'apartament. Havia sigut un dia esgotador. Després de les vacances d'estiu, resultava una mica complicat tornar a prendre el fil de les classes. Esperava trobar a algú a casa. Sabia que en Joel es passava la majoria de dies amb mi, però de l'Oriol apenes tenia noticies seves, de no ser pel telèfon mòbil. Vaig cridar al timbre però no hi vaig trobar cap resposta. Desconcertada, rebusquí a l'interior de la motxilla, esperant trobar al meu clauer, les claus que corresponien. L'Oriol ens havia fet una copia al Joel i a mi però, com quasi mai em passava, ni sabia on es trobava aquesta. Després de perdre uns valuosos minuts de la meva vida, vaig trobar el clauer corresponent i vaig clavar la primera clau que em va obrir la porta de la planta baixa.
Vaig pujar les escales, per a fer una mica d'esport, que mai venia malament al cos. Tranquil·lament vaig arribar a l'entrada de l'apartament i vaig plantar l'orella per comprovar si hi havia algú a casa. Una música encisadora arribà als meus oïts. Sense fer soroll vaig rodar la clau i hi vaig entrar. Allí, amb uns calçotets divertits i una samarreta blanca, tombat al sofá, estava el meu germà.
-Escolta'm, ¿Així és com reps a la teva germana petita?- em vaig sentar a la bora del sofá i vaig agafar el coixí que seguia intacte per posar-me'l damunt les cames. Mania que havia agafat des de ben menuda. L'Oriol seguía adormit, pareixia que estigués sumit en un somni del qual no tenia massa ganes de sortir.
Un somriure es dibuixà al meu rostre quan vaig pensar en fer-li una de les meves malifetes. Agafí amb força el coixí i em vaig alçar, aturant-me a l'altura del seu cap. Inmediatament despres, vaig deixar caure el coixí sobre el seu cap des d'una gran alçada.
-Açò et passa per ser un desagraït- el meu somriure es va engrandir, esperant la reacció del meu germà major.

Segons passaven els minuts, l'Oriol s'endinsava més i més en aquell son feliç i reposat. Va arribar un punt en què ja no escoltava la música, ni els sorolls del carrer, ni tampoc les claus a la porta ni les passes d'algú que s'acostava perillosament al desastre que hi havia muntat a la sala d'estar. L'Oriol no es va despertar fins que alguna cosa li va impactar a la cara.

Desorientat, va obrir els ulls i va obrir i tancar les parpelles, que van fregar alguna cosa suau i llisa. Va sacsejar el cap fins que va fer caure el coixí, i va descobrir que era això el que li havia cobert la cara. No es va sorprendre, encara: els mobles de l'habitació havien quedat tan desordenats que no era estrany que una andròmina li hagués caigut a sobre. Però aleshores, una veu el va treure forçosament de la seva calma. En escoltar-la, la son li va fugir i es va sentir completament espavilat. Va obrir ràpidament els ulls i va veure la seva germana

Instintivament, es va incorporar al sofà. En un moviment veloç va quedar assegut, amb els peus a terra, sense deixar de mirar la Laia amb ulls atònits. Què hi feia ella, allà? No se suposava que era a Balsareny, encara? Potser el noi havia calculat malament els dies que li quedaven per a tornar...

-Com ho havia de saber, jo, que avui vindries? – va remugar, amb la veu ronca d'haver dormit. Es va escurar la gola i es va pentinar els cabells amb la mà – No se suposa que el Joel i tu sou a Balsareny?

Aquella tornada a la realitat el va obligar a fer una ullada a la sala d'estar. Era massa evident que aquella no havia estat una tarda tranquil·la al pis. L'Oriol no era pas el rei de la pulcritut, però solia mantenir les coses al seu lloc. I, a més, era massa tímid per a passejar-se per casa sense pantalons. Va empassar saliva, començava a témer el que vindria a continuació. Merda.

El viatge havia estat esgotador i necessitava refrescar-me una mica. Vaig pujar les escales i al obrir la porta em trobo amb aquest desordre. Per si fos poc, l'Oriol no hauria escoltat el parell de missatges que li havia deixat al telèfon fixe. Segur havia estat massa ocupat. El vaig mirar de reüll i vaig fer petar els dents molesta. Feia quasi dos mesos que no ens veiem i certament no m'esperava aquesta benvinguda.
-No recordava que fores tan desastre- el vaig observar mentre senyalava el xicotet apartament. Vaig agafar el meu equipatge i el vaig arrastrar fins la meva habitació. Quan vaig sortir, vaig agafar un coixí que estava al terra i em vaig arrimar de nou al sofá per a deixar-lo al lloc on li corresponia. La meva cara fou de sorpresa quan vaig agafar una peça de roba interior que sabia ben bé que no pertanyia a l'Oriol i, després d'observar-la amb deteniment, vaig negar amb el cap.
-Germanet, açò no és meu- negava somrient amb el cap i senyalant les calcetes amb el dit índex.
-Sí germà. Avui és el dia que havia d'anar a matricular-me a la universitat i en Joel m'ha dit que no calia que tornara a Balsareny. He intentat avisar-te un parell de vegades però segurament has estat massa ocupat- em vaig tapar la boca i una gran riallada va retrunyir a l'apartament.
-¿Els pantalons se'ls ha emportat la noia?- les llàgrimes brollaven a causa de la enorme riallada i no podia parar. Semblava una noia petita i es que mai havia vist a l'Oriol amb cap xica. Sempre havia sigut el vergonyós de la casa i mai havía compartit les seves relacions sentimentals amb ningú, ni tan sols amb el seu germà bessó.
-Ja t'he pillat i no pots escapar. Si no vols que li ho conte al Joel i als pares, m'has de dir qui és l'afortunada i explicar-me qué ha passat aquí- xantatge, això era precisament el que millor se'm donava.

Ja s'havia emportat les mans al cap i s'havia tapat la cara amb elles. Era tot el que podia fer. Res del que digués podria evitar l'interrogatori de la Laia sobre què havia passat. Ara, si fos una persona com qualsevol, idearia una bona excusa, però si l'Oriol havia aprés alguna cosa sobre ell mateix era que no sabia mentir. Era patètic quan alterava la veritat, se li notava a la cara. I per a algú que el coneixés tant com la seva pròpia germana seria especiament fàcil enxampar-lo.

-Em sap greu, em sap greu! - va remugar, nerviós-. No sabia que vindries avui.

Durant un moment gloriós i ingenu va pensar que la Laia creuria que la causa d'aquell desastre era la deixadesa natural i inherent a la majoria dels nois de la seva edat. Però la noia sabia massa bé que el seu germà mai no havia estat prou desordenat per tenir el menjador com el tenia, i així ho va deixar clar en veu alta. Quan va anar a la seva habitació a deixar-hi l'equipatge, l'Oriol va donar gràcies a tots els déus de la mitologia grega per no haver tingut la idea de passar la vesprada amb l'Iria a la cambra de la Laia, que era la més gran. Abans que la germana petita tornés al menjador, va tenir temps de rescatar els seus texans i posar-se'ls. Es va pentinar amb les mans, intentant fer una pinta un poc més digna.

No va servir-li de res.

Quan va començar a endreçar el menjador, la Laia va fer el mateix, agafant justament aquell coixí que l'Oriol havia deixat a terra perquè li feia pal aixecar-se a recollir-lo. El que cap dels dos sabia era que a sota del coixí hi havia una sorpresa molt especial: les calces blanques de l'Iria. Quan la Laia les va assenyalar, l'Oriol va empal·lidir a una velocitat rècord. Ella li explicava per què havia arribat ja de Balsareny, però tant li feia, el mal ja estava fet. Va córrer cap al lloc on havien quedat les calces, amb tanta rapidesa que va entropessar amb les seves pròpies sabates, encara tirades al terra. Però no va arribar a caure i no es va detindre. Va agafar les calces d'una revolada i va començar a caminar cap a la seva habitació, remugant entre dents.

-Portava faldilla! -va etzibar-li a la germana des del marc de la porta, recordant com havia volat la faldilla de cotó al llarg del menjador. Es va quedar de pedra tan aviat com ho va haver dit. La seva xicota havia sortit de casa amb faldilla i sense calces? Va prendre's uns instants per a recordar amb detall la roba de l'Iria. Una brusa negra, una faldilla grisa... "ah, sí", va pensar amb alleujament infinit-... i leggings d'aquells que us agraden a vosaltres.

Mai no havia entés quin sentit tenien aquella mena de pantalons de ciclista que es posaven les noies a sota de les faldilles. Quina gràcia tenia trobar un terme mig entre els pantalons i les mitges? Ara, en canvi, beneïa aquella peça tan útil i formidable. La noia havia sortit de casa amb tanta pressa que no devia haver tingut temps de buscar les calces. Si en lloc de leggings, l'Iria hagués portat mitges transparents... No volia ni pensar-hi. Va amagar les calces a un racó segur de la seva habitació i va tornar al menjador just a temps d'escoltar la sentència de la Laia.

Va ser pitjor del que esperava, molt pitjor. Sabia que li preguntaria i que no descansaria fins saber amb qui havia estat l'Oriol aquella tarda. Però no s'esperava aquells mètodes. En ocasions normals s'hauria emprenyat, però estava massa espantat per emprenyar-se. La perspectiva d'haver d'explicar a tota la família que tenia xicota l'horroritzava.

-N... no els diguis res -va fer, blanc com el paper-. Es diu Iria i estem cinc mesos junts. Ha passat aquí la tarda i m'he adormit abans d'endreçar el menjador. Contenta?