(Rol d'exemple 1) Una nit a l'Ovella Negra [Iria Altayó]

Era la tercera gerra de cervesa que l'Oriol deixava buida sobre la taula aquella nit. Amb un somriure de satisfacció, va fer una ullada als seus companys de feina, amb qui havia sortit de gresca. Alguns seien prop d'ell al voltant de la petita taula de ferro, altres maltractaven el futbolí amb la seva poca traça. Certament, la distribució del pis superior del bar l'Ovella Negra era molt peculiar. Consistia en diversos compartiments dividit pels quatre costats amb reixes, com si fossin cel·les d'una presó. A l'interior de cadascuna hi havia tamborets, una taula no gaire gran i un futbolí que funcionava amb monedes.

Era un divendres, l'últim dia de classes abans d'un pont llarg. Els professors més joves de l'institut on treballava l'Oriol havien decidit donar la benvinguda als dies de descans amb una festa al local que més els agradava de Marina. N'eren 5, en total. Havien sopat a la planta baixa del bar i després havien pujat a continuar la nit a dalt. Els altres professors de l'institut havien esdevingut els seus amics des que havia arribat a Barcelona, i no era la primera nit que l'Oriol sortia amb ells, però així i tot se li feia estranya la gresca sense el seu germà. El Joel sempre li havia ajudat a relacionar-se i a les nits, sense ell, se sentia un poc perdut.

Així i tot, la nit estava resultant molt agradable. Els seus companys eren gent divertida, amb qui sempre ho passava bé. La cervesa era bona i barata i, la música, del seu gust. Havien començat el vespre amb les típiquies bromes sobre la feina però ara, amb l'alcohol, queien barreres i la conversa era més natural i fluïda. Acomodat a la cadira, no deixava de somriure. Els amics més propers van començar a mirar-se descaradament unes noies que seien a la cel·la del costat. Un d'ells va preguntar-li la seua opinió sobre elles. En realitat, amb paraules textuals va dir: <<Estan bones, eh?>>. L'Oriol va assentir amb el cap, distret. La contemplació de culs i faldilles no era el seu passatemps favorit. Volia més cervesa. Anuncià que faria un viatge a la barra, però ningú més no semblava interessat en fer-se una altra gerra, així que va haver de fer-lo sol. En posar-se dret, va reparar en un lleu mareig que li ennuvolava la vista, i va riure sense gaire trellat.

Entorpit com estava pels efectes primerencs de l'alcohol, i caminant amb el cap cot, no va veure una noia rossa que se li creuava per l'escala. Sense voler va ensopegar amb ella, i no va tardar en disculpar-se.

-Em sap greu -va fer, amb mig somriure, un poc divertit per la situació, abans de poder veure la cara de la noia.

Ja feia un temps que la idea d’anar a la zona de bars de Marina li rondava el cap. Especialment li cridava l’atenció l’Ovella Negra. Havia sentit a dir que hi havia molt bon ambient, que era molt casolà, i la beguda era barata i abundant. I ara que vivia sola i havia de fer-se càrrec de les seves despeses això era un factor a tenir en compte, perquè no podia dilapidar els diners així com així. Dos anys abans ja hi havia volgut anar, a la Ovella Negra, però la negativa rotunda dels seus pares quant a deixar-la sortir de nit per aquella zona i les pors a ser segrestades de les seves –en aquell moment- amigues van fer que acabés desistint.

Però aquella nit seria diferent. Va agafar el metro i en poc més d’un quart d’hora ja hi era. L’enrenou que se sentia en obrir la porta la captivà. Era un local enorme, ben bé com una nau industrial, decorat com si fos una gran taverna medieval. Les taules eren de fusta, molt llargues. La gent seia, xerrava i bevia al costat d’altres persones, com si tots es coneguessin i fossin amics. Hi havia gerres de cervesa normals, i gerres colossals. Fins i tot va veure una gerra gegantina – ben bé hi cabrien 3 litres de líquid- que tenia aixeta! L’Iria va dir-se que un dia ho provaria.
Va començar a caminar entre les taules i llavors va adonar-se que no sabia què fer. S’asseia entre un grup de gent qualsevol i hi socialitzava? S’acostava primer a la barra a buscar alguna cosa per beure? Donava la volta i tornava un altre dia amb algú? “No puc girar cua, ara ja hi sóc!”-Va pensar, i va decidir fer un tomb pel local. Després ja decidiria què fer. Va caminar fins la barra del fons, que en aquell moment era plena de gent que demanava beguda. No gaire lluny de la barra hi havia un parell o tres de futbolins, i per la cridòria i la emoció dels que hi jugaven feia la sensació que s’estava disputant la Copa d’Europa. Tot allò li encantava. Era tant proper...! Tothom semblava passar-s’ho bé sense preocupar-se gaire per l’endemà.

L’Iria va decidir que faria un cop d’ull a la planta de dalt i després ja baixaria a buscar alguna cosa per beure, que de ben segur ja no hi hauria tanta gent a la barra. Començava a enfilar les escales quan de sobte un noi ensopegà amb ella. Va pensar que seria un borratxo que ja no s’aguantava, i va decidir ignorar-lo i seguir pujant, però llavors va sentir que el noi es disculpava. Va tombar-se. El noi no era lleig, de fet era bastant atractiu. Mostrava un mig somriure encomanadís, i la seva presència denotava tranquil•litat i confiança.

-No passa res –Va respondre, i llavors va afegir: Vols dir que fas bé de tornar a la barra? –Gairebé no podia aguantar el riure. No sabia ben bé per què, però hi havia ulguna cosa en aquell noi que la feia somriure. Com si ja es coneguessin. Com si fos un vell amic.

La noia era la més bonica que havia vist aquella nit, i amb diferència. No destacava a primera vista per tenir un cos espectacular, però era molt bufona i transmetia molta seguretat en si mateixa. Potser si l'hagués vista en una fotografia hauria pensat que devia tindre la mateixa edat que la seva germana petita, més o menys. Però en veure-la moure's, parlar i actuar, la va classificar directament en aquell grup d'edat indefinida que voltava la seva pròpia.

L'Oriol no es va adonar que li havia desaparegut el somriure mentre estudiava la noia amb la mirada. Se li va quedar una expressió seriosa mentre es prenia inconscientment el seu temps per a observar-la. Tampoc no va notar com se li contagiava involuntàriament el somriure de la rosseta. Amb tanta cervesa al cos, qualsevol excusa era bona per a ser feliç. Davant la pregunta de la noia, Oriol no va vacil·lar:


-La veritat és que em trobo un poc marejat -va dir, de sobte amb un posat preocupat i emportant-se una mà al front, exagerant teatralment el lleu mareig que sentia-, crec que deuries acompanyar-m'hi...

No va poder evitar, però, que se li escapés un somriure entremaliat després d'haver perpetrat la seva improvisada actuació. En ocasions normals, l'Oriol no hauria estat capaç de ser tan directe. De fet, li sorprenia haver ideat en tan poc de temps aquella mena de flirteig patètic. És clar que la cervesa ajudava però, així i tot, sabia que el fet de viure a la gran ciutat era allò que més li havia canviat el caràcter. Si fos al poble, a Balsareny, mai no se li hauria acudit entrar-li a una noia d'aquella manera. Però a Barcelona, podia permetre's el luxe de ser una mica més eixerit. Si la cosa no sortia bé, mai no ho sabria ningú.

Quan va veure que el noi la observava atentament es va posar a la defensiva de manera inconscient i va tirar una mica enrere. Havia de confiar en algú amb qui tot just acabava de topar? Havia escoltat tantes històries d’adolescents que acabaven sent preses de joves ebris... No. Aquesta era la seva oportunitat de començar una nova vida a Barcelona, no podia deixar-la escapar. Volia ser diferent per un cop a la seva vida. Si veia que la cosa es desviava sempre podia sortir cames ajudeu-me.

-Anem-hi doncs, que jo també me’n demanaré una!- Va dir agafant-lo del braç. Sabia que allò era una mica impetuós, i podia pecar de semblar una noia fàcil, però realment tenia ganes de fer-ho. A més, sempre podia acabar fent veure que ella també anava passada de voltes...

-Com et dius, per cert?- Va dir tornant-lo a mirar a la cara des que l’havia agafat pel braç. Temia posar-se vermella en fer-ho, però va valdre la pena. Quins ulls verds...

Feia temps que no se sentia tan captivada per algú. Ni tan sols amb el seu antic xicot. La seva anterior relació havia estat més per fer alguna cosa que no per amor. Ell se li havia declarat i ella li havia dit que sí. Així de fàcil. Li havia estat senzill correspondre les carícies del seu amic, però sempre s'havia sentit buida. Fins que va arribar un moment en que se sentia tan agobiada, que no li venia de gust sortir amb ell a passejar o dinar junts. Preferia quedar-se a casa sola a passar el dia amb ell. Va ser llavors quan va decidir deixar-ho amb ell, no podia seguir fingint un sentiment així.
Per què se sentia així ara, de cop?

Per un moment, l'Oriol va tèmer que la noia marxés. Quan la rossa va posar seriosa i va perdre el somriure, el noi va arribar a pensar que potser l'havia espantada amb el seu patètic flirteig. Per alguna estranya raó, això va fer que el cor se li encongís. I, quan de sobte la noia va recuperar la vitalitat i el va arrossegar cap a la barra, es va sentir enormement afortunat i va deixar escapar un gran sospir d'alleujament. Fins i tot amb aquelles cerveses de més es va adonar que no era una reacció gaire normal, que no era habitual en ell que li afectés tant una persona gairebé desconeguda. Però no hi va donar gaire importància, sinó que es va deixar emportar pel magnetisme captivador de la rosseta.


-A veure si ho endevines -la va reptar mentre avançaven posicions en la cua cap a la barra. No sabia ben bé per què, però la presència d'aquella noia feia que l'Oriol treiés a la llum una faceta de la seva personalitat que fins i tot ell mateix desconeixia. Passada la incertesa dels incòmodes instants en què havia temut no tornar-la a veure, havia recuperat la compostura i es mostrava decidit i llençat, com si hi hagués confiança, com si sempre s'haguessin conegut -. I jo endevinaré el teu nom. Tens cara de dir-te...


Es va emportar la mà a la barba i va aclucar els ulls mentre la mirava fixament, concentrat. Amb l'excusa de trobar el nom que millor li esqueia, i desinhibit gràcies a l'alcohol, es va prendre més temps del que li calia per a contemplar el rostre de la noia. Tenia uns ulls blaus preciosos que destacaven més que res en la seva pell clara. Si no fóra perquè parlava un català molt local, l'Oriol hauria jurat que la noia era de fora, potser una d'Erasmus o vés a saber.

En el temps que va tardar a decidir el nom més apropiat, la cua s'havia acabat i era el seu torn de demanar beguda.

-Cervesa? -va preguntar-li mentre treia un billet, havent oblidat per complet la frase que havia deixat en l'aire.

Mentre eren a la cua de la barra, l’Iria no va deixar de pensar possibles noms per al seu company. Quants més en digués, més possibilitats tindria d’encertar-lo, i cada cop tenia més clar que no volia sortir d’allà sense ni que fos el nom d’aquell noi.

-Marc? Josep, Joan, Andreu, Adrià, Gabriel, Albert...? – Va callar en veure que el noi es quedava pensatiu mirant-la, intentant esbrinar el seu nom, i es va sorprendre en adonar-se que aquest cop no li importava. De fet, volia que la mirés. No se la mirava de forma lasciva com ho havien fet altres nois abans. Se la mirava encuriosit, com si volgués veure alguna cosa que no es veiés a simple vista. Se sentia afalagada. Era com si aquell noi...

-M’agrades.- Va contestar a la pregunta del noi. L’Iria no es va adonar del que havia dit fins que no va veure que la noia de la barra se la mirava de forma estranya –Vull dir... que m’agrada! M’agrada la cervesa!

No sabia si allò colaria. Què dimonis feia pensant en veu alta? Per què li havia respost allò? L’havia mirat als ulls i no havia pogut respondre-li res més. L’Iria estava visiblement avergonyida. Notava com la sang li inundava les galtes, fent que es tornessin vermelles. Va abaixar la mirada i no la va tornar a aixecar fins que va veure que la noia de la barra els servia les dues gerres. Va pensar en agafar-la i sortir corrents. De fet, va pensar en sortir corrents directament, però alguna cosa la lligava a terra. El cor li bategava molt fort i sentia tot de zum-zums dins el cap. Volia posar-se a cridar, però no creia que allò fos a solucionar res.

L'Oriol no deixava de somriure, divertit amb aquella mena de joc. Quan la noia va pronunciar el "Jo" de "Josep", per un moment va pensar que li diria "Joel", acostumat com estava a ser cridat pel nom del seu germà bessó. I això el va fer caure en el compte que la rossa, com que no coneixia en Joel, no podia caure al tòpic de les comparacions. I ja li anava bé, a l'Oriol. Per una nit, podia sentir-se únic. O potser per més temps?

Va assumir que la noia li acceptava la cervesa, perquè no va dir el contrari, i estava a punt de pagar les dues gerres quan de la seva boqueta petita van sorgir aquelles paraules. Al principi va pensar que no l'havia entesa bé. Havia sentit a dir que "qui té fam somia rotllos", potser li havia agradat tant aquella noia a primera vista que havia arribat a imaginar-se que el sentiment era recíproc. O potser és cosa de l'alcohol, es va dir, però sabia que no era cert. Ja no se sentia ebri. La lleugera borratxera anava desapareixent segons passava el temps, i no pas augmentant.

Confós, va fer una ullada al seu voltant. La cua creixia. No podien passar gaire més temps allà, bloquejant el pas. La cambrera de la barra també feia cara de sorpresa, si més no. Sí, era clar: ella també havia escoltat el mateix que l'Oriol. Es va posar nerviós. No solia trobar-se en aquelles situacions. Era tímid i callat, i la seva poca sociabilitat sempre s'havia vist eclipsada per l'habilitat comunicativa del seu germà. No havia estat amb gaires noies, i sempre havien estat elles qui havien fet un pas endavant. Va tornar a mirar la rossa. Tan poc com la coneixia, i ja sabia que era millor que totes elles.

Li va somriure, tens. La seva excusa improvisada podria haver funcionat si no fos per la vermellor de les seves galtes, i per com li defugia la mirada. Es notava massa que sentia incòmoda. Com li havia passat feia una estona, l'Oriol va tèmer que se n'anés, que fugís i no la tornés a veure. Havia de retindre-la com fos. I en aquell instant, només se li va acudir una manera. Sense pensar-hi gaire, i aprofitant l'última espurna d'empenta i decisió que li proporcionava la cervesa, l'Oriol va fer una cosa que ningú no hauria esperat d'ell. En un moviment ràpid, va deixar el bitllet de 10 euros a la barra. Després va col·locar la mà dreta sobre la galta de la noia, i la va subjectar amb fermesa. La diferència d'altura el va obligar a inclinar-se.

I la va besar.

Va ser un bes curt i valent. Tendre, però arriscat. Potser se n'havia passat. I si havia anat massa ràpid? Era la primera vegada en la vida que s'havia de plantejar aquella pregunta. La de la barra, entre perplexa i emprenyada, ja li havia tornat el canvi. Se'l va posar a la butxaca sense gaire cura, i va agafar una gerra en cada mà. "Déu meu, ni tan sols li he preguntat com es diu abans de besar-la. En què m'he convertit?" No gosava ni mirar-li els ulls. Amb el cap, va assenyalar una petita taula buida a unes poques passes d'allà.

-Som-hi?

Tothom qui l’envoltava va desaparèixer mentre l’Iria avançava cap a la taula. No feia ni una hora que havia entrat a l’Ovella Negra, i d’entre totes les coses que havia pensat fer allà, cap era que la besés un noi, encara que fos el noi més atractiu que hagués vist fins llavors. El record del que acabava de passar la pertorbava. Se sentia nerviosa, tenia ganes de cridar. De fet, el que més la frustrava era el no saber per què se sentia així. El noi que li agradava la havia besada, no hauria de ser la noia més feliç del món? No hauria d’estar fent bots d’alegria? No era normal que se sentís com a una noia a qui han robat el primer petó. No, l’Iria no era una noieta innocent. Per què tot d’una sentia aquest nerviosisme?

Va seure a una de les cadires i es va quedar mirant la taula. Aquell noi devia estar sorprés. Una noia coqueteja amb ell, li diu que l’agrada, i quan ell la besa... s’emprenya? Sí, sóc així de simpàtica- va pensar. L’Iria va deixar anar un llarg sospir i es va esforçar per somriure al noi. No en té cap culpa, que jo tingui les hormones com un volcà en erupció- es va dir. Se’l va mirar. Cap noi l’havia besada d’aquella manera abans. Quan un noi qualsevol la besava a una discoteca, fins i tot quan el seu ex-xicot ho feia, tot era agressivitat i luxúria, ganes de tirar endavant i tirar-se-la. Però aquest cop no havia sentit res d’això. Havia estat... tendre. Com si aquell petó li digués: Em deixes estimar-te?

De cop l’Iria va despertar de l’estat que la tenia abstreta i va tornar a la realitat. No volia que a partir d'ara tot fos diferent? Tenia al costat el noi que li agradava, i sabia que ell sentia el mateix per ella. Tenia una gerra de cervesa al davant i ganes de tornar a començar. Un nou inici.

-Com dius que et deies? No és per res, però m’agradaria deixar d’anomenar-te “aquell noi” dins el meu cap!- L’Iria va somriure, aquest cop honestament.

L'havia cagada. L'Oriol estava més que segur que l'havia cagada. No hauria d'haver besat aquella noia, com se li havia pogut acudir fer una cosa així? No era propi del seu caràcter, no, gens. No va deixar de renyar-se mentalment ni un sol moment en tot el temps que va durar aquell silenci incòmode entre ell i la rossa. De segur que pensava que era un sortit, i per això no li parlava, ni tan sols li mirava la cara.

No sabia què fer. Volia explicar-li que no havia estat la seva intenció ofendre-la, però, com podia dir-li-ho sense semblar imbècil? Ho plantegés com ho plantegés, el prendria per un borratxo o alguna cosa pitjor. Va fer un glop de cervesa mentre reflexionava, però no va servir-li de res. Seguia tan emboirat com abans. Mirava la noia de reüll, incapaç de pronunciar cap paraula. Va plantejar-se anar al bany, així ella tindria l'oportunitat d'anar-se'n de la taula si volia fer-ho. Però l'Oriol no volia. Ni tan sols sabia el seu nom, i l'aterria la idea de perdre-la per a sempre. Per sort, abans que arribés a aixecar-se, la rosseta va parlar.

-E... em d-dic Oriol -va poder contestar-li, tot tartamudejant. La intervenció de la noia l'havia enxampat totalment per sorpresa, i reaccionar no li va resultar fàcil. La sevva següent pregunta va ésser producte d'un procés automàtic -. I tu?

Va dubtar si havia de demanar-li què li havia passat, per què havia estat tanta estona callada i de sobte havia tornat a parlar-li com si res. Podia entendre que s'emprenyés pel petó, però no acabava de veure què li havia fet canviar d'idea. Ni tan sols havia tastat la cervesa. I no semblava que tractés de guardar les aparences: el seu somriure no era tens ni forçat. Tenia moltes ganes de saber-ho, però, i si parlant-ne feia que la noia es tornés a enutjar? Buf. Les dones haurien de venir acompanyades de manual d'instruccions.

-Escolta -al final, la curiositat va ser més forta que ell-, si t'ha ofés el que he fet abans, em sap molt greu. No acostumo a ser així. De veritat... -va insistir-li, amb mirada culpable.

Oriol. El noi que l’estava fent perdre el cap es deia Oriol. Es diu que els noms diuen molt d’una persona, i tot i que l’Iria no estava convençuda que aquell fos el veritable sentit de l’expressió, ara sabia que l’Oriol i ella havien d’estar junts. Notava el nerviosisme del noi, i això li feia pensar que l’Oriol havia estat sincer amb els seus sentiments, que allò no havia estat un simple petó i prou.

-Iria, em dic Iria – Va dir. Tot seguit va fer un bon glop de cervesa. Fins que aquell líquid daurat no li va caure coll avall no es va adonar de la set que tenia. Tenia la gola seca. Va fer un parell de glops més mentre escoltava com l’Oriol es disculpava. Quan va deixar la gerra sobre la taula amb un cop sec va caure en que allò no havia estat gaire femení, i que estava donant una imatge de noia basta davant del noi que li agradava. Va clavar els ulls en ell per veure si se’n havia adonat, i va veure que realment ho estava passant malament. Que necessitava una resposta.

-No m’ha ofès. Si t’he de ser sincera, estic sorpresa... i afalagada. Dius que has reaccionat com no ho havies fet mai per mi. Això em fa sentir molt especial. –Mentre parlava no havia apartat la vista de la gerra de la cervesa, no estava segura de fer bé expressant els seus sentiments.- Reitero el que he dit abans, m’agrades, Oriol.- Aquest cop ho faria bé, no tenia res a témer, confiava en ell. El va mirar fixament i va continuar:
-M’agraden els teus ulls verds, m’agrada com somrius i com et preocupes. M’agrada com em mires. I tot i que no hem estat gaire estona, sé que m’agrada passar temps amb tu, i m’agradaria conèixer-te millor. Conèixer-te del tot.

L’Iria no havia cregut mai en l’amor a primera vista. De fet, havia començat a dubtar de l’existència de l’amor. Però en aquell moment, mentre intentava calmar les cames que li tremolaven per sota de la taula, notava com alguna cosa li oprimia amb força el pit.

Iria.Amb accent a la "i" o sense? , va pensar immediatament, de manera involuntària. De seguida es va adonar que havia estat una reacció estúpida. Hi havia molta gent que odiava la seva faceta ortogràfica. De fet, tothom odiava allò excepte els amics que conservava de la facultat, i perquè la compartien. A l'institut, els alumnes no tenien altre remei que aguantar la seva petita obsessió per la llengua catalana, i els altres professors...

OSTRES! Els professors!

L'Oriol va recordar de sobte que havia vingut a l'Ovella Negra amb els seus companys de feina. Quan se'n va adonar arran d'aquell comentari seu tan poca-solta, va fer un bot al seient sense voler. Ara sí que l'Iria devia pensar que estava ben grillat. Per sort, va pensar, la noia en aquell moment bevia cervesa i no semblava parar-li gaire atenció. De fet, es mirava més la beguda que no pas a ell. Potser no li agradava la seva cara? La Laia solia dir-li que no era gaire lleig, però era la seva germana...

Per què pensava ara en això? Ah, sí, els meus amics. Hauria de pujar a avisar-los... Però què els podia dir? Que havia conegut una noia preciosa que no el mirava ni li parlava i preferia quedar-se amb ella? No, no era una bona excusa. A més, no podia anar-se'n. No volia. Si ho feia, encara que li expliqués la seva situació, l'Iria potser interpretaria que s'havia cansat d'esperar la seva resposta i marxaria.

Quan la noia va tornar a obrir la boca per a parlar, l'Oriol es va sentir tan alleujat que va oblidar per complet els seus companys de feina, l'ortografia i tot el que no fos la preciositat que tenia al davant. L'Iria no el va mirar, però el que deia li van semblar paraules sinceres. Si no hagués volgut dir la veritat, no hauria concretat tant, veritat? Un simple "no, estic bé" ja li hagués valgut per a desempallegar-se'n. Així i tot, li costava assimilar allò que escoltava. Mai ningú no li havia dit res així. Com a molt havia rebut alguna floreta de les noies amb qui havia estat, però mai no li havien dedicat paraules tan delicades.

Va agafar-li una de les mans amb la seva. Li va costar un munt allargar el braç per a dur a terme aquell gest, i tot el seu cos tremolava pels nervis. En qualsevol altra ocasió li hagués semblat impossible, era massa arriscat. Però la noia s'acabava de sincerar, ja no hi havia dubte del que sentia per ell, i era el seu torn de dir veritats.

-Iria... mai no m'havia passat una cosa així. No sé què fer, ni què dir -va admetre amb un somriure tímid-. Però... però tu també m'agrades molt, i també vull conèixer-te millor. Voldries... voldries fer un vol amb mi demà? En un lloc més tranquil, tots dos... tots dos sols.

Si algú li hagués dit que aquell dia acabaria declarant-se a un noi mentre prenia cervesa, l'Iria no s'ho hagués cregut. De fet, potser fins i tot s'hauria enfadat. Quin tipus de noia s'enamora a primera vista d'un noi que acaba de conéixer? La prenien per una noia bleda i tonta?
En aquell moment, però, l'Iria no podia deixar de pensar que allò era el millor que li podia haver passat mai. Literalment flotava en l'aire de felicitat. Se sentia una mica atontada i absurdament feliç. Si no hi hagués tanta gent a la taverna, potser fins i tot hauria començat a fer bots d'alegria. S'alegrava d'haver escollit aquell dia per anar a l'Ovella Negra, i encara s'alegrava més d'haver-s'hi quedat, a pesar dels dubtes inicials quan s'havia vist tota sola en un lloc tan gran.

Quan l'Oriol li va agafar la mà va sentir unes ganes irrefrenables d'abraçar-lo i no deixar-lo anar mai, d'estrènye'l contra el seu pit i fer-lo part d'ella mateixa. Gairebé no es podia ni reconèixer. D'on havia sortit aquella necessitat tan gran?
-M'encantaria poder quedar tots dos sols. Podriem anar a fer un volt per Barcelona, o anar a dinar tots dos junts. Què et sembla? -Pel cap de l'Iria no deixaven d'aparèixer plans- O si ho prefereixes, podem anar al cinema. O a algun parc...
Va callar de cop. Potser si parlava massa atabalaria l'Oriol. Però se sentia tan radiant i plena d'energia... De cop, i en un rampell de valentia, l'Iria es va abalançar cap a ell i el va besar. El primer cop l'havia sorprés massa per a poder-lo disfrutar, i necessitava tornar-ho a fer. Volia calmar les milions de papallones que voltaven com boges dins la seva panxa.

I de sobte, tota la cridòria de la gent de la taverna havia desaparegut totalment. Com si fossin dins una bombolla que envoltava la taula. Res del que hi havia fora de la bombolla li importava gens. Només estaven l'Oriol i ella.

Per alguna raó, tot i que era clar que a la noia li agradava, havia temut que rebutgés la seva proposta. Potser la rossa només buscava un embolic d'una sola nit. Però per sort, l'Iria semblava entusiasmada amb la idea i això va aconseguir calmar una mica l'Oriol. Fins i tot va deixar de tremolar mentre li acaronava la mà i l'escoltava suggerir idees.

-Podem fer totes tres coses, si vols... -i més, i tot el que vulguis, amb tu qualsevol cosa serà perfecta, hi va voler afegir, però no va tenir temps. Abans que pogués dir cap altra cosa, l'Iria l'estava besant. La sorpresa el va deixar atordit i va tardar alguns segons a reaccionar. Quan per fi ho va poder fer, va deixar que la noia portés el control. Es va limitar a apropar-se més a ella i la va envoltar amb els braços, recorrent-li l'espatlla amb les mans. Volia que se sentís protegida, volia que entengués que tindria cura d'ella i no la deixaria marxar.

Havia oblidat on era. Havia deixat de banda les seves obligacions, els seus compromisos i tot el que se suposava que li havia d'ocupar la ment. L'única cosa que importava ara era l'Iria, aquella noia decidida que havia aparegut a la seva vida feia tan poc i ara significava tant...

Hauria estat hores formulant tota mena de parafernàlia sentimentalista mentre la besava i l'acaronava si no hagués estat perquè va sentir que una mà feia copets a l'espatlla. Multitud d'hipòtesis van recòrrer el seu cap en menys de dos segons: un cambrer cridant-los l'atenció per fer allò en públic, algú que volia saber si la cadira del costat estava ocupada, un antic nòvio de l'Iria que l'amenaçaria de mort... Al final, la resposta va estar la més evident. Tant que ni tan sols havia especulat amb ella.

-Uri! Tros de semental! Que ja marxem, nosaltres, eh? No ens hi presentaràs? – el Joan, un dels companys de l'institut, presidia la comitiva de tots els professors amb qui havia sortit aquella nit. L'Oriol ho va veure quan, després de separar-se lentament i amb resignació de l'Iria, es va girar cap a enrere. Hi eren tots, allà, mirant-se l'escena amb incredulitat. La majoria tenien les galtes enceses, era evident que havien begut. Un d'ells abraçava una noia que l'Oriol no coneixia, segurament havia lligat amb ella a la taverna. A ells dos ningú no se'ls mirava amb sorpresa. De fet, lligar una nit de gresca no era estrany: el que era estrany era que ho fes l'Oriol.

-Es diu Iria -va contestar, encara mig paralitzat pel moment de xoc, però després de mirar-la i somriure-li li va semblar tot més fàcil i normal. Per què havia de tenir vergonya? Havia conegut una noia preciosa, meravellosa i, per alguna raó que no acabava d'entendre, ella el volia conèixer millor. Potser fins i tot acabarien sortint. No era un motiu per a tenir vergonya, sinó per a estar-ne ben orgullós-, i em quedaré aquí una estona més. Amb ella.

Mentre l'Oriol l'acaronava i l'envoltava amb els braços, l'Iria no podia fer més que pensar que havia descobert allò del que tanta gent parlava. Estic al setè cel -va pensar-. Sentia la calidesa del cos del noi, com les seves mans l'embolcallaven de manera suau però ferma; sentia la calidesa del moment, de la passió, d'aquell petó que els feia fondre's l'un en l'altre; però per sobre de tot sentia la calidesa dels sentiments de l'Oriol, que la feien sentir-se important i valuosa. Estimada.

Oriol. O-RI-OL. Cada una de les síl·labes, cada una de les lletres del nom li ballava pel cap fins a arribar als llavis. Volia pregar-li que no la deixés anar, però el seu cap estava immers en disfrutar cada una de les emocions que aquell petó li produïa. Era com un despertar.

Quan l'Oriol es va separar d'ella es va sentir de cop perduda, com quan un es desperta d'un somni meravellós. I llavors la realitat li va caure a sobre. Els amics...! No va saber com reaccionar. Es va limitar a fer un lleu somriure de culpabilitat, després de tot, ella els hi havia robat la companyia de l'Oriol durant una bona estona... Va fixar-se en que un dels seus amics tenia una noia a bracet, i no va poder evitar pensar si ella no seria el mateix: un entreteniment d'una nit. Va dirigir la mirada a l'Oriol, i el noi la va mirar i li va somriure. El cor li va fer un bot tan fort que va haver d'apretar-se el pit amb les mans. No podia desconfiar de les intencions d'algú que la mirava tan dolçament.

L'Oriol els va dir que es quedaria una estona més allà, i fins i tot els va presentar l'Iria. Algú que només vol un rotllo d'una nit no et presenta als amics, oi? -va pensar-. Mentre veia com els nois marxaven, va pensar que volia saber-ho tot de l'Oriol. On viu? Qui són els seus amics? A què es dedica? Com és la seva familia? Quin deu ser el seu color preferit? Volia formar part de la seva vida, del seu dia a dia.

-Sé que no és el millor moment per dir-ho, però ho has de saber. Sóc una persona molt antipàtica i malcarada, així que si vols fugir, encara hi ets a temps. -Va voler afegir que no, que ja no hi era a temps. Que si fugia, ella sortiria corrents a buscar-lo i no pararia fins a trobar-lo de nou, però va pensar que potser s'espantaria. Enlloc d'això, va baixar la veu i va deixar parlar als seus sentiments.

-Promet-me que m'abraçaràs una estona més...