Amic Invisible!

https://2img.net/r/ihimizer/img855/8042/gaia4.jpg
https://2img.net/r/ihimizer/img502/7645/domgaia.png
https://2img.net/r/ihimizer/img3/9743/dom1zp.jpg

La Gaia havia entrat a treballar a la casa dels Sunyer feia anys, el dia després de fer-ne quinze, i coneixia als senyors com si fossin la seva família. El senyor Vicens, empresari del sector automobilístic; la senyora Eulàlia, culta i educada en una família de bé; i els dos fills, el Biel, un jove estudiant de farmàcia ben plantat i la Marina, una noieta encantadora que sempre estava als núvols. Des de bon principi, la Gaia va rebre l’encàrrec d’educar als fills dels Sunyer: els ajudava amb els estudis i els donava classes de repàs. Per això va agafar una confiança especial amb els hereus dels Sunyer. La família Sunyer era catalanista, però, com tota la burgesia catalana de Barcelona, eren força creients. I no només amb la seva família, també amb els criats. Però ella i el Biel compartien un secret.

La Gaia havia conegut a un jove artista italià de la seva edat un dia que va sortir a comprar. El seu caràcter, tan peculiar, tan europeu, la va enlluernar. Aprofitant que tenia tot el matí lliure, es va quedar hores parlant amb ell. El que la dona no sabia era que, no gaire lluny, el Biel l’havia enxampada de mala manera. Evidentment, al arribar a casa, el jove Sunyer la va reprendre per aquells actes tan descuidats però va prometre-li no dir-ne res als seus pares si aquells fets no es tornaven a repetir. Però la Gaia tenia un fil d’on estirar per aconseguir alguns matins de permís.

Una tarda de tardor del 1903, un xàfec va enxampar a la Gaia a mitja tarda. Va arribar a la torre dels Sunyer tota molla i va córrer a canviar-se abans que no arribés ningú. Els senyors eren de viatge, la Marina dormia amb la seva tia a Valldoreix i el Biel havia de ser a la universitat. De camí a la bugaderia, va sentir un xiuxiueig procedent d’una de les habitacions despatx de la casa. Estranyada, la Gaia s’hi acostà curosament, i va obrir un dit la porta. El Biel conversava sobre música amb un jove que a la Gaia ja li resultava conegut. Es deia Roger, i era nebot d’uns empresaris tèxtils provinents de Cuba. Pel que havia sentit, estudiava història i era un noi molt assenyat. Algun dels dos acabava de fer algun comentari graciós, perquè van riure tos dos alhora, i la Gaia va recular un pas espantada pera aquell sobtat canvi de to. I després res. Silenci. Encuriosida per aquella situació, la Gaia va obrir un dit més la porta. Ja podia veure’ls, acomodats al sofà.

El Roger estava mig ajagut contra un dels braços del sofà i somreia innocentment a alguna cosa que a la Gaia se li escapava de la vista. Sabia que el Biel era bromista de mena, però el que va veure se li escapava de l’enteniment. El jove farmacèutic s’estava traient la corbata i l’armilla precipitadament i, de cop, va abalançar-se endavant per besar al seu jove acompanyant. El Roger, en contra del que era d’esperar, no va apartar-lo ni va queixar-se d’aquell contacte inesperat. De fet, semblava força complagut de besar els llavis del Biel. Les mans dels dos joves s’entrellaçaven entre carícia i carícia damunt d’aquell sofà ample de vellut verd. El Biel descordava els botons de la camisa del Roger mentre aquest jugava amb els seus cabells. La Gaia s’havia quedat de pedra. No sabia què pensar, sabia que havia de sortir d’alà i fer veure que no havia vist res, però els peus se li havien fos amb el terra.

- Biel... Vols dir que podem fer això? – va dir el Roger, panteixant.

- Shhh... Calla... – i el va fer callar amb un bes.

El Roger es va incorporar i van quedar els dos asseguts cara a cara. Les mans de l’historiador anaven descordant els botons de la camisa de seda del Biel i ell, a la vegada, acariciava el tors nu que apuntava per entre la camisa mig oberta. Els dos nois s’ajuntaven i es separaven apassionadament i un bri d’enveja va recórrer el pensament de la Gaia. “Tant de bo algun dia pugui fugir amb Gontier, acompanyar-lo per arreu del món i ser tan apassionada com aquests dos...” Sense adonar-se’n, la Gaia havia anat avançant i ara estava recolzada a la porta. Tornant a la realitat de sobte, es va separar de la porta i va continuar el seu camí.

A partir d’aquell dia, quan la majoria de la família Sunyer no hi era i el senyor Biel havia d’estudiar, parava la orella. Sovint sentia les respiracions i els riures de l’hereu amb el Roger, però mai va ni pensar de dir res als senyors. Quan ho va fer saber al Biel, mig avergonyida, ell va entendre de seguida la situació i va proposar-li un acord. Ell es veuria en secret amb el Roger i la Gaia podria veure al seu artista italià durant els matins de permís. El que feien els dos amb les seves respectives parelles... és un secret!

Rutina. Matinar. Anar a la universitat. Menjar. Automàtic, com un robot. Sol, trist, infeliç. Cada dia, el seu despertador sonava. Trigava 12 segons en aixecar-se i dos minuts en vestir-se. Es rentava la cara i les dents en un minut i 29 segons i es dutxava en el doble de temps. Esmorzava cada dia un bol de cereals amb llet, cullerada a cullerada, amb els ulls fixes a la paret, sense pensar. Sortia de casa, esperava 10 segons a que vingués l’ascensor i s’hi ficava dins. Es teletransportava fins el lavabo abandonat de la universitat i anava a classe. De vegades prenia apunts, de vegades simplement somiava despert. No dibuixava ni escrivia com es sentia. No cantava per què li feia vergonya. No s’alliberava de la presó de la rutina. Simplement, vivia, com un fantasma, un esperit que no sap fer res més que vagar per el món.

Un dia, però, se sentia diferent. Aquell dolor en el pit de la infelicitat no el pressionava tant fort com sempre. Aquell cop, va esperar 30 segons en aixecar-se. Va esmorzar un suc de taronja i un entrepà. Va somriure a la seva mare abans de marxar. I en entrar a l’ascensor i teletransportar-se, no va anar a parar al lavabo com ell pensava. Estava en mig de la muntanya.

En Roger va obrir els ulls, sorprès per no olorar a detergent i ambientador barato. Per les seves foses nassals entrava aire pur de muntanya, l’essència dels avets, les roques, l’herba silvestre i les flors d’hivern. Va contemplar durant uns minuts el seu voltant, tot el que el rodejava, sense badar boca, admirant el que havia creat la naturalesa i admirant també el seu subconscient per haver-lo arrancat, per un cop, de la rutina diària. Per primer cop, va comprendre la soledat, la tristesa a la que estava exposat dia a dia. Va entendre la seva infelicitat. El dolor al pit es va fer més tangible, més real i més dolorós.

Quan portava ja mitja hora admirant el paisatge, va decidir anar cap a un petit poble de tres o quatre cases que hi havia al peu de la muntanya. D’una caseta sortia fum per la xemeneia i de l’altre, una olor a pa recent fet li va fer entrar la gana un altre cop, tot i que havia esmorzat. Va recórrer el poble un parell de cops per el seu carrer principal i únic, esperant trobar algú, però només veia un parell de gats situats al marc de la finestra i contemplant-lo amb els seus ulls irisats. En Roger es va abocar per les finestres obertes, però les cases també semblaven buides. Però semblava que feia uns instants, hi havia hagut activitat. Un estofat estava sobre el foc encès i en una taula, un llibre obert feia volar les seves pàgines, jugant amb el vent. En Roger va cridar a qui va poder, però no va trobar a ningú. Estranyat, va buscar algun indicador de vida més enllà del poble, una carretera, una via de tren, alguna cosa que li digués on estava.

En Roger sabia que podria haver marxat teletransportant-se, però l’intriga el corcorcava per dins. I llavors, quan ja no s’esperava trobar a ningú, un soroll entre els matolls el va fer girar. Una noia petita i esquifida acabava de sortir del bosc i portava un cistell ple de maduixes silvestres. Els seus cabells rossos i llargs ballaven al seu pas i li rebotaven contra l’esquena, de forma molt natural. Les seves galtes estaven enrojolades per l’esforç i tenia una boca petita, estranyament corbada. Semblava distreta, caminant en el seu món, i no va veure en Roger fins que estaven a un parell de passes. En veure’l, es va espantar i es va encongir encara més, com si intentés passar desapercebuda.

- Hola – Va dir en Roger, intentant no espantar-la més del que ja semblava. Tenia milers de preguntes sobre el lloc, però va voler esperar a que fos ella la primera en parlar.

Ella se’l va mirar, confosa i en Roger es va poder fixar que tenia els ulls estranys, diferents, però no sabia dir en que.

- Hola – Va murmurar finalment, tant fluixet que en Roger gairebé no la va sentir. La seva veu era aguda i dolça, però també li va semblar rara. – Qui ets tu? – En preguntar-li això, es va alçar una mica, però encara sostenia el cistell amb ambdues mans davant del seu pit, com si fos una armadura.

- Sóc en Roger – li va dir, més tranquil. Si la noia tenia esma per preguntar-li coses, potser també li voldria contestar les seves. – Com et dius tu? On estem? – No volia espantar-la, així que va parlar fluixet i no va intentar acostar-s’hi.

Ella el va mirar amb els seus ulls estranys i en Roger va comprendre que era diferent. Els ulls... tenia la pupil•la allargada com un gat. Va estar apunt d’exclamar un crit, però es va contenir. Des de que coneixia gent amb poders, coses més estranyes havia viscut. Seria transmutadora? Tindria poders? O simplement, era un defecte genètic? Per suposat, es va callar les preguntes per a ell, no creia que a la noia li sentessin molt be aquell tipus de preguntes.

Llavors, la noia es va erigir i en Roger va comprovar que era més alta del que semblava. El va mirar als ulls fixament i va poder veure una brillantor que mesclava la por amb la decisió.

- No hauries de ser aquí. – Li va dir tan sols i va marxar corrents en direcció a una casa. Va obrir la porta d’una tirada i va entrar, desapareixent en el seu interior.

A en Roger li va costar reaccionar, però al cap d’uns segons, la va seguir. Va entrar a la petita casa on abans havia vist el llibre obert, però no hi havia ningú. La casa era petita, amb dues habitacions i la cuina. Ell es trobava en la sala més gran, que semblava un menjador. Va caminar dubtós, sense saber que fer, ja que estava segur que entrar en una casa d’una altra persona era il•legal. Però tenia molta intriga sobre la noia i va buscar-la per tot arreu. No hi era. Només estava el gat que havia vist abans assegut en la finestra, contemplant-lo. I al seu costat, una petita gateta d’un color groguenc es llepava les potes. El va mirar uns instants i va seguir netejant-se.

I va ser en aquell moment quan en Roger ho va entendre tot. Quan era petit, el seu conte preferit parlava d’un noi que es perdia en un poble de muntanya ple de gats. Segur que estava somiant i aquell món era un reflexa d’aquell conte. Es va pessigar el dors de la ma per comprovar si estava dormit o no, però el dolor el va persuadir. No estava dormint. Llavors tot alló era real? El poble abandonat, la noia que semblava un gat i el gat que era idèntic a la noia... Podia ser tot això real? Era gent amb poders, com ell?
Aleshores, un soroll va interrompre els seus pensaments. Una campana sonava fort per tot el poble. En Roger no li semblava haver vist cap església, però el soroll li va recordar a les misses de diumenge i es va abocar per la finestra per veure l’origen. Era una senyora vella, arrugada i encorbada que caminava agitant la campana i cantant. En Roger va saltar per la finestra esquivant els gats i va córrer cap a la velleta. Ella se’l va quedar mirant sense esbalair-se ni moure’s. Com si estigués predestinada a esperar-lo allà parada. En unes 10 passes ràpides, en Roger es va col•locar al seu davant.

- Què és aquest poble? Què és tot això? – Va preguntar, sense entendre i cada cop més enfadat. – Qui és vostè?! I qui són tots aquests gats?

La velleta se’l va mirar sense espantar-se per els seus crits i va esperar a que es callés i desfogues per començar a parlar. Tenia la veu arrugada i tremolosa com tota ella, però amb una força increïble per una dona de la seva edat.

- Estàs al poble dels gats. Fa centenars d’anys, aquest poble va quedar abandonat per què tots els seus habitants tenien por. Por d’una noieta que acabava de néixer i que tenia els ulls allargats com un gat i bigotis al rostre. La van considerar filla del diable i per por de que es tornés si intentaven cremar-la, van marxar tots. La noia, trista, es va quedar amb la seva mare, que l’estimava igualment. Van passar els anys i poc a poc, gent intrigada per el poble van anar arribant i es van quedar, convertint-se poc a poc en gats com ella. Els gats també se sentien atrets per el magnetisme de la noia-gat i van anar arribant al poble. Amb els anys, els veïns de pobles llunyans van nombrar aquest poble el Poble dels Gats.

En Roger no podia acabar de creure tota la història. Estava convençut que la noia-gat era en veritat una transmutadora o alguna cosa similar i volia parlar amb algun familiar, per veure si havien rebut els seus poders. Però no entenia per què la gent que es quedava també es convertia en gat. Es que tenia el poder per transmetre poders als demés? Això existia?

- I on està tothom? Només he vist un parell de gats en tot el poble – La buidor del poble el portava intrigat des del principi. Si que havia vist bastants gats, gairebé una dotzena, però res més. I per com parlava la velleta, semblava que hi havia molts més.

- Estan preparant la cerimònia. Avui arriba un nouvingut i volen que tot sigui perfecte per la cerimònia de conversió.

- Un nouvingut? – Tenia un mal pressentiment, però no aconseguia entendre quin.

- Sí, un nouvingut. Tu, més concretament. – La senyora va somriure per primer cop i va estendre la ma cap al seu darrera. Un soroll de miols al seu darrera el va fer girar.

Una manada de gats baixava per la muntanya i portaven diversos objectes, flors, troncs d’arbre, molsa, galledes amb aigua... En Roger no sabia com s’ho feien, però anaven baixant poc a poc, miolant. I al seu davant, com si fos el flautista d’Hamelin, hi havia un gat gran, vell i pelut que presidia la marxa gatuna.

Una cosa peluda el va acariciar el turmell. Era la gateta rossa, que el mirava amb uns ulls suplicants. Uns ulls que ell coneixia be. I que li estaven dient: corre!

No ho va dubtar un segon i va arrencar a córrer muntanya avall. Ell no volia convertir-se en gat! Necessitava un lloc tranquil i sense intromissions per teletransportar-se en aquell estat de confusió i por, però mentre corria, aquell estat tranquil era impossible. Les seves cames el portaven automàticament mentre ell pensava alguna manera de sortir-se’n d’aquella situació. I llavors, com aparegut màgicament, va veure el lloc ideal. L’arrel d’un arbre pujada que li permetia refugi durant els segons vitals que necessitava per teletransportar-se. Va ajupir-se i va pensar mentalment el lloc on volia anar, la seva habitació. Una coneguda sensació d’evasió el va omplir i va somriure, sabent que estava salvat i no es convertiria en un gat. Un miol el va distreure momentàniament i es va girar per impedir que el felí no s’agafés a ell i es teletransportes amb ell, però ja era massa tard. El que veia no era la dehesa d’avets amb el poble al final, sinó la seva paret. I a la seva ma, no hi havia el tronc de l’arbre, sinó un gat. Una gateta peluda i groguenca que el mirava amb alegria i ronronejava al seu costat.

Alguna cosa li va dir que aquella gateta era una gata normal, no cap transmutadora. Va sospirar i va intentar comprendre la seva aventura. Havia viatjat a un món real? Existia el Poble dels Gats? Com a mínim, era igual de tangible que en la realitat i la gata viatgera li demostrava que no havia estat un somni. Poc a poc, un somriure se li va començar a dibuixar a la cara. Havia passat por i no volia convertir-se en gat per el resta de la seva vida, però no podia negar que havia sigut divertit. I especialment, havia sigut totalment innovador.

Pot semblar una dia com qualsevol altre, però avui faré que sigui especial. Avui finalment donaré el pas i parlaré amb tu, i tant. Han estat dos mesos d’encontres fortuïts, de persecucions silencioses i de sospirs ofegats. Dos mesos en que no te m’he pogut treure del cap. Encara recordo com si fos ahir el primer cop en que la meva mirada va creuar-se amb els teus ulls grossos i brillants.

Aquell dia havia aconseguit seure al metro durant el trajecte que em portava fins a la Barceloneta, i anava concentrat en els meus apunts. Tenia un examen important en un parell d’hores, i volia aprofitar fins a l’últim moment per a estudiar. I llavors, en un dels sotracs del tren, vaig aixecar la mirada cap a l’horitzó i em vaig trobar aquells ulls blaus que em miraven. El temps es va aturar. No havia fet mai cas a aquelles històries beneites de gent que s’enamora al tren, o al metro. Però de sobte, dins el meu cap tot tenia sentit. Un cop el temps va recobrar el seu ritme normal, vaig abaixar la mirada ràpidament. Però el meu cap ja no es trobava en el Discurs del Mètode, els meus pensaments es trobaven navegant en aquells ulls preciosos que tenia al davant. Aquell sentiment de flotar als núvols em va durar fins que vas baixar, a Bogatell. Des d’aquell dia, inconscientment, et guardo lloc al metro, però no sóc capaç de parlar-te en tot el trajecte. Ara bé, t’acompanyo fins allà on vagis, encara que després hagi de fer la volta.

Conec el trajecte que fas de memòria. Puges cada dia a Verdaguer, i jo ja et tinc preparat un seient, dissimuladament ocult amb la meva cartera. Conec la teva forma de caminar, la teva forma de moure els cabells i de recolzar el cap en les mans petites i blanques que tens. Sé que quan estàs nerviosa intentes mossegar-se les ungles, però un cop notes el contacte d’un dit als llavis, l’apartes com si fos un impuls nerviós. Tens unes ungles perfectes, sovint arreglades amb una manicura francesa. Sé que encara que saps que no hi ha ningú, em preguntaràs cada dia amb una veu que ben bé podria ser la d’un àngel, si aquell seient està ocupat. Conec els teus hàbits, algun cop t’he seguit fora de l’estació, i t’atures a un parell d’aparadors, però mai entres a les botigues. Va ser un d’aquests dies en que vaig descobrir el teu nom, Laia. Una noia et va cridar per aquest nom perquè l’esperessis i tu vas reaccionar.

La meva por més gran seria que em descobrissis. Que pensessis que sóc un pervertit obsessionat i que et vull segrestar. He intentat oblidar-me’n, pensar en alguna altra cosa. Fins i tot he volgut canviar els meus horaris per no coincidir amb tu, però els dies en que no et veig se’m fan eterns i totalment mancats de sentit. No sóc capaç de prestar atenció a res, em converteixo en un complet inútil. Ets com el meu cafè matiner, em despertes i em mantens animat bona part del dia.

No és el primer cop que fantasiejo amb dir-te alguna cosa. Tinc muntada tota una història dins el meu cap. De vegades, quan et veig pujar, penso mil i una maneres de dir-te que fugis amb mi, que ho compartim tot: una escapada, una nit de bogeria, un viatge a París, una hipoteca, una vida. Però tot es desfà quan et vaig baixar del vagó. Sé que no sóc especialment atractiu, no sóc cap Romeu amb tot de Julietes al voltant. Però sóc força simpàtic, tot cal dir-ho. I divertit. M’encarregaria que sempre tinguessis un somriure al llavis, no voldria veure’t trista mai.

Per això, Laia, he decidit que avui et parlaré. Al metro, quan pugis, et saludaré. Un “Hola, com va?” potser sonarà massa proper, millor entrar-te pels estudis. “Perdona, estudies a la UB?” Massa descarat, potser? “Perdona, que has caigut del cel? És que ets un àngel” No, massa cutre. De fet, potser el millor seria tirar pel dret. Et podria dir que t’estimo obertament, podria escriure’t un poema, fins i tot et podria compondre una cançó. Però mentre et veig aparèixer i t’apropes allà on sóc, tot es dilueix. I un cop més, em perdo en els teus ulls i la teva veu mentre em dius:

-Està ocupat?

https://s276.photobucket.com/albums/kk23/ZiesWseL/enigmes%20de%20bcn/?action=view&current=firma2dominique.jpg